Què és l’apagada d’internet de LaLiga?

LaLiga ha aconseguit un seguit de suports judicials que li permeten bloquejar pàgines web (més precisament, dominis i rangs d’adreces IP) amb l’excusa d’impedir retransmissions no autoritzades de futbol, un fenomen que alguns webs de defensa dels usuaris d’Internet han batejat #laLigaGate.

Quan es bloqueja una IP associada a un web, el web deixa de poder-se consultar des del territori en què els jutjats espanyols exerceixen el control. A la pràctica, aquesta opció que té LaLiga no té cap mena de control i té efecte immediat: quan diuen que cal impedir l’accés a una IP o diverses, això ocorre immeidatament, i ningú no mira en el moment que això passa si la IP en qüestió és realment d’un web que retransmet futbol sense permís dels titulars dels drets d’autor o qualsevol altra cosa: aquest mecanisme afecta de manera directa el trànsit cap a serveis que comparteixen infraestructures amb les plataformes que LaLiga, sense haver de rendir comptes a ningú més, identifica com a infractores.

En teoria, els textos judicials diuen que LaLiga ha d’assegurar-se que les seves accions no afecten a tercers, però això, a la pràctica, no passa, i, de fet, els webs de la UEFA i de DAZN, plataforma legal de retransmissió de partits que té comprats els drets, van ser afectades per l’arbitrarietat d’aquestes actuacions.’

Quin és el mecanisme de bloqueig utilitzat? Es pot fer servir com a arma de censura?

Els proveïdors d’accés a internet obtenen llistes d’adreces comunicades per LaLiga i si veuen que algú hi està intentant accedir impedeixen el trànsit cap a aquests punts.

Una sola adreça pot allotjar molts dominis a través de xarxes de distribució de continguts, fet que multiplica els danys a tercers.

El bloqueig per IP no distingeix entre serveis legítims i no legítims si comparteixen infraestructura. Si, per exemple, el web de la Real Academia Española té algun element que per casualitat quedà dins d’un rang interceptat perquè usa un proveïdor de serveis per a webs que LaLiga, sense que ningú ho verifiqui, diu que també fa servir un web que retransmet partits de futbol sense permís, el seu lloc web no es podrà visitar.

Això exactament va passar el març de 2025. Molts llocs web comparteixen la mateixa adreça IP. És una pràctica habitual a Internet, i en el cas de Cloudflare, una de les eines al seu abast per millorar la seguretat dels webs amb qui treballen, entre ells el de la Real Academia Española. Cloudflare protegeix les pàgines web d’atacs i diverses amenaces i és per això que els propietaris de pàgines web contracten els seus serveis.

Al parer de LaLiga, un web que retransmetia partits de futbol sense permís dels titulars feia servir Cloudflare. No cal que consultin amb ningú més: poden compilar llistes de dominis d’Internet, adreces IP i URLs i comunicar-los directament als principals operadors d’accés a Internet Telefónica, Vodafone, Orange, Grupo MásMóvil i Euskaltel. Aquestes empreses dedicades a proporcionar serveis de connexió a internet estan obligats judicialment a executar els bloquejos sol·licitats en un termini màxim de tres hores des de la notificació.

A banda del foc amic accidental que cada setmana s’evidencia, aquest mecanisme és una eina valuosíssima per delegar a LaLiga la possibilitat de censurar discrecionalment, per la mateixa naturalesa del mecanisme establert, que no té cap mena de control efectiu i s’executa de manera immediata.

Com es valora la compatibilitat amb la llibertat d’informació i la prohibició de censura prèvia?

Tot i tenir empara judicial, les apagades selectives d’Internet de LaLiga entren en col·lisió directa amb drets fonamentals recollits a la –suposadament– màxima llei escrita de l’ordenament jurídic de l’Estat espanyol, en vigor des de la restauració reial borbònica de 1978. La seva implementació tècnica afecta directament la prohibició de la censura prèvia i el dret a la llibertat d’informació i és una mesura desproporcionada i indiscriminada.

El text legal, pressumptament en vigor, però de forma efectiva no aplicat quan diu protegir llibertats, prohibeix la censura prèvia, és a dir qualsevol mesura que impedeixi la difusió de contingut abans que hi hagi una resolució judicial específica sobre la seva il·legalitat.

El permís judicial obtingut ler LaLiga faculta una entitat a actualitzar setmanalment una llista de webs i servidors que queden prohibits. Quan LaLiga afegeix una nova adreça IP, el bloqueig per part dels operadors és gairebé immediat (en menys de tres hores) i automàtic, sense que un jutge hagi revisat i validat la il·legalitat específica d’aquell nou objectiu a prohibir.

En impedir l’accés a llocs web legítims (mitjans de comunicació, institucions com la RAE, blogs personals, webs d’empreses i moltíssimes altres iniciatives) per a perseguir-ne un que distribueix continguts sense permís, s’està executant una censura immediata sobre continguts lícits i protegits.

El text legal promulgat l’any 1978 també diu fixar llibertat per a comunicar informació i el dret fonamental de la ciutadania a rebre-la lliurement. En la ponderació entre si era més important la protecció dels drets comercials dels titulars de les retransmissions de futbol o no obstaculitzar l’accés a informació que pot anar des de continguts innocus fins a eines imprescindibles per al debat, la reflexió i la circulació de les idees, l’Estat espanyol, especialment a través del seu braç judicial, però també des del poder executiu i el poder empresarial, ha decidit optar de manera clara per ignorar qualsevol altra eina, tècnica o no, i aprofitar l’avinentesa per establir un mecanisme engreixat de censura d’immediatesa.

Aquest sistema estableix un precedent perillós en què, per a protegir un dret de naturalesa econòmica, s’accepta la vulneració sistemàtica i massiva, setmana rere setmana, de drets fonamentals.

Això passa només a l’Estat espanyol? Com es gestiona a altres parts del món?

Aquest mecanisme triat pel poder judicial espanyol en connivència amb el poder econòmic i executiu no és únic al món, però sí que és especialment lesiu.

Una comparació especialment plàstica és amb el Regne Unit, perquè és un altre Estat format per nuclis de població on l’interès pel futbol és molt notori, i també ho són, per tant, els interessos econòmics que el rodegen.

Tant el model de l’Estat espanyol com el del Regne Unit usen «ordres de bloqueig dinàmiques» (dynamic blocking injunctions) emeses per un tribunal, però a l’Estat espanyol poder el judicial estableix un marc de molt poca regulació i a partir d’aquí cedeix el control operatiu a LaLiga; mentre que al Regne Unit autoritza el marc, però reté el control final i actua com a supervisor actiu del procés.

La Premier League ha de tornar a l’Alt Tribunal del Regne Unit periòdicament per a renovar les seves ordres de bloqueig. Tot i que són dinàmiques i permeten afegir objectius de bloqueig dinàmicament, la Premier és sempre una mera peticionària sota l’esguard del tribunal. A més, no és estrany que les ordres del Regne Unit especifiquin els mètodes de bloqueig que estimen proporcionals en cada cas i estiguin orientades a servidors de streaming concrets identificats durant l’esdeveniment en directe.

El sistema vigent al Regne Unit és sense cap mena de dubte un mecanisme de violació de drets com el de lliure circulació de la informació, però fins i tot en les vulneracions flagrants de les llibertats més bàsiques es poden observar matisos i cas espanyol és especialment sever.

Com afecta la tutela judicial efectiva

La mesura sancionadora que consisteix el bloqueig d’un web s’aplica de manera gairebé instantània per decisió de LaLiga, un organisme que no està sotmès a cap control democràtic ni en la pura aparença. L’única supervisió judicial és minsa, prèvia i genèrica, no específica per a cada nou web bloquejat.

La tutela judicial efectiva dicta que tothom té el dret de ser escoltat per un tribunal, presentar proves i obtenir una decisió fonamentada en el dret vigent abans de ser sotmesa a una mesura que afecti els seus drets. Resulta evident que com a principi rector queda poc més que en paper mullat davant el sistema de censura d’Internet que ha desplegat LaLiga.

Tot i no ser-ne els únics afectats, el problema és especialment greu per als titulars de llocs web legítims que són bloquejats per compartir una IP amb un dels webs objectiu de les sancions. Aquestes persones, organitzacions, institucions o empreses veuen el seu dret a la llibertat d’empresa i a la llibertat d’informació completament anul·lat sense haver estat mai part d’un procés judicial, i són, a més, completament innocents. El fet de ser-ho no els salva, però, de les sancions.

Com afecten les apagades discrecionals d’Internet a la neutralitat de la xarxa?

Les apagades discrecionals d’Internet impulsades per LaLiga representen un atac directe al principi de neutralitat de la xarxa. Aquestes accions forcen els proveïdors de serveis d’Internet a abandonar el seu rol com a transportistes de dades i a esdevenir agents actius que permeten o prohibeixen continguts en funció dels capricis de LaLiga.

La neutralitat de la xarxa és el principi segons el qual els proveïdors d’accés a Internet no han de desprioritzar, bloquejar, servir més lentament ni prioritzar cap contingut, aplicació o servei per sobre d’un altre. La situació contrària genera un terreny de joc en què uns pocs actors molt grans poden acumular tota la capacitat de transmissió de dades a través de contractes amb els proveïdors d’accés a Internet i establir barreres de facto impossibles de saltar a aquells que vulguin incorporar-se al discurs públic.

El legislador afirma que aquest principi està protegit a la Unió Europea pel Reglament (UE) 2015/2120, un text legal que afirma voler garantir que Internet continuï sent un motor d’innovació i un espai de lliure comunicació, en què no es permeti que els proveïdors d’accés facin les funcions de porter (gatekeepers) per decidir què veuen i què no veuen els usuaris.

Un cop més, però, és una legislació autoanomenada garantista que esdevé paper mullat. En el moment en què un proveïdor d’accés a Internet (com Telefónica, Orange, etc.) implementa la llista de webs a bloquejar de LaLiga, deixa de tractar tot el trànsit de dades per igual. Comença a inspeccionar la destinació dels paquets de dades i, si una adreça IP coincideix amb la de la llista de webs prohibides, descarta activament aquests paquets.

A banda, això situa un precedent perillosíssim en què cada grup de poder podrà veure legitimada la seva aspiració censora. Si avui és LaLiga qui decideix sobre el futbol, demà podrien ser altres lobbies els qui defensin la seva potestat d’exercir de censors amb l’excusa de la defensa dels seus int

Quin paper ha tingut el poder executiu en aquest sistema?

El govern de l’Espanyol, durant diverses legislatures i moltes dècades i sota la gestió de diferents partits polítics, però principalment el Partido Socialista Obrero Español i el Partido Popular, ha estat el principal impulsor de l’enduriment de la legislació sobre propietat intel·lectual que ha permès l’establiment del mecanisme de censura delegat a LaLiga.

Des de la Llei de Serveis de la Societat de la Informació (LSSI-CE) de 2002 fins a les múltiples reformes de la Llei de Propietat Intel·lectual (LPI), l’executiu ha anat construint un arsenal jurídic cada cop més favorable als grans actors econòmics titulars de drets de propietat intel·lectual, i més lesiu amb les llibertats dels creadors menys protegits per indústries extractives gegantines, els usuaris d’Internet i el conjunt de la població.

Un punt d’inflexió clau va ser la creació de la Secció Segona de la Comissió de Propietat Intel·lectual durant la legislatura del Partido Socialista Obrero Español de José Luís Rodríguez Zapatero. És un òrgan administratiu dependent del Ministeri de Cultura que va ser dissenyat per accelerar la retirada de continguts que el Gobierno de España considera infractors sense passar per un procés judicial ordinari, i amb un control governamental a efectes pràctics complet del procés.

Per començar, era un òrgan dependent del Ministeri de Cultura, no del poder judicial. Productores, discogràfiques, etc., poden denunciar un web que consideren infractor davant d’aquesta comissió, que analitzava el cas i, si considera per voluntat pròpia i sense tutela judicial efectiva que hi ha una infracció, demana al responsable de la web la retirada voluntària del contingut. Si el responsable es nega a la retirada dels continguts, la comissió està facultada per demanar autorització a un jutge de l’Audiència Nacional per a obtenir les dades de l’infractor sense entrar al fons de l’assumpte, només com a col·laborador d’un acte que ja ha estat analitzat per la comissió, o, ordenar als intermediaris que suspenguin el servei.

La Secció Segona de la Comissió de Propietat Intel·lectual continua en vigor com un mecanisme més per impedir l’accés a continguts sense tutel·la judicial efectiva, tot i que ara hi ha mecanismes adicionals encara més lesius, i les reformes posteriors dels governs del Partido Popular i de Rajoy van continuar en aquesta línia de facilitar que els jutjats poguessin ordenar la prohibició d’accés a pàgines web, a través de l’establiment d’una legislació favorable a animar els jutges a fer aquest pas, de forma que les estratègies de facilitació del govern i dels jutjats s’han anat retrolaimentant durant tots aquests anys.

De fet, gràcies a les aportacions tant del Partido Socialista Obrero Español com del Partido Popular al corpus legal, es coneix a aquesta regulació amb el nom col·loquial «Sinde-Wert» es refereix als ministres de Cultura que van crear i van regular la llei, Ángeles Gonzalez Sinde del Partido Socialista Obrero Español i José Ignacio Wert del Partido Popular, en actuació mútuament coadjuvant de les seves polítiques.

L’actual ministre Ernest Urtasun, procedent d’Iniciativa per Catalunya Verds, inserit en diferents vessants dels Comuns posteriorment i ara membre de Sumar, ha aixoplugat la relació institucionalitzada entre el Ministeri de Cultura i LaLiga, que no només no ha desmantellat sinó que en alguns punts ha apuntalat. La col·laboració es basa en uns acords explícits signats el 2017 i 2021, uns convenis que situen LaLiga com un soci tecnològic indispensable per a l’Estat espanyol en la «lluita» contra la «pirateria».

Un dels punts clau d’aquests acords és la cessió per part de LaLiga d’un programari propi anomenat «Lumière» al Ministeri de Cultura que ara digereix Urtasun. Això, a banda de crear una dependència tecnològica de l’Estat respecte a les eines d’una entitat amb interessos evidents i espuris en l’assumpte, va suposar obrir les portes de l’executiu a LaLiga com a membre de ple dret en decisions de propietat intel·lectual, fins a l’extrem que el Ministeri de Cultura espanyol sortia a la premsa presumint de bloquejos «gracias a las posibilidades que ofrece el nuevo software cedido por LaLiga» (sic).

Aquests convenis no només no han estat anul·lats per l’equip d’Ernest Urtasun sinó que durant la seva administració s’ha endegat l’anmenada Oficina Española de Derechos de Autor y Conexos (OEDAC), a través de la sol·licitud del Consell de Ministres espanyols de tramitació parlamentària d’urgència i en el marc de l’anomenat Plan de Recuperación, Transformación y Resiliencia (sic). Es tracta, des del punt de vista dels seus promotors, d’un nou organisme per centralitzar i enfortir la capacitat de l’Estat espanyol per a gestionar la propietat intel·lectual. L’OEDAC està dissenyada amb l’objectiu al cap de tenir capacitat d’inspecció i sanció des per via administrativa.

En una resposta escrita del Gobierno de España a la pregunta parlamentària del diputat Néstor Rego Candamil del Bloque Nacionalista Galego sobre l’apagada selectiva de LaLiga, Urtasun va afirmar que des del Gobierno de España en què participa «respectem les decisions judicials».